pere_gimferrer

 

 

 

 

arte poética

 

 

Les hablo con el verbo de la luz y del agua,

las palabras del hierro, en la roca engastadas:

con voces minerales y sombra de los astros,

con el naipe disperso de la noche estrellada.

Y es eso nuestra vida: cosecha, los dragones

de las nubes ondeando en ventosa arboleda,

como izada divisa de una heráldica oscura,

como el torneo de bosques de luz articulada.

Anochecido en voces y sangriento de avispas,

el día se pronuncia con palabra nocturna.

Y no decimos día con las mismas palabras:

ni los antiguos días de estanques sumergidos,

ni el día como zarpas de metal y de corcho

que atrapa y nos cautiva en un haz de aguijones.

Nuestro no es este hierro ni son aquellas pitas;

ni es nuestra la copla de las horas de fuego;

no son nuestras las olas de la marea nocturna:

somos rayo partido y huéspedes del aire,

rehenes somos del verbo, secuestrados del día,

del eco del cubil donde el verbo refracta,

anudado en sí mismo, metálico, la aguja

que desovilla el tiempo de vidrio imperceptible.

En fuego de avenidas viviremos de luz,

como mismo de sombra en fuego de torrentes:

las palabras no expresan la espesura de flechas,

el coloquio de hondas de la piedra y el viento.

La manada de siglos el sol descuartizó:

bajo el eclipse somos las voces medievales.

Una palabra vive de chatarra y corteza,

mas también del violento chubasco matutino,

y es como si las rosas de tanta adolescencia

nos cegaran los ojos en un cielo ojival.

La palabra, vestida con hojas otoñales

o metálicas hojas de primavera, estalla

como el racimo de uvas en manos de la noche.

Y fuimos esa cosa perdida en astilleros:

el bajel de los años en la rueda del verbo.

Regresar parecíamos de aquellas correrías,

si el alba nos regaba sus virutas al viento.

La pavana de vésperos impulsaba el trapecio

del firmamento urdido de oro helicoidal:

el telar de la noche, tejedora de redes

donde jóvenes, tantos, se pierden en espejos.

Porque es poliédrico el huso de las horas:

en jóvenes pupilas el tiempo se refleja.

Y también es poliédrica la claridad del día:

las palabras de un verso que son del siglo quince,

y navegan sin tiempo, flotando suspendidas

en un velamen de olas, en jarcias del pasado.

Tanta monotonía de palabras melladas

por un férreo abanico que rasgaba la noche.

Y a esto lo llamamos hacer versos: vigilia

en la torre de guardia de senderos borrados

donde hallan las palabras, bien rectas, la guerra

de sentido y sonido, en la luz ancestral.

Vigías, al ras de clarores sulfúricos,

si la tarde de cobre se ciega con el trueno,

recibimos encargo de herramientas nocturnas,

recibimos la duda de albores cincelados,

recibimos responsos de un sauce de apariencias,

el pardusco forraje de las alegorías

esculpiéndole el rostro al claror del estío,

con el óxido de aguas de la luz transversal,

piraña de los bosques congelada en la noche,

si los signos se trenzan a la luz de un fogón.

Y tal vez ésta sea la palabra del día:

en la noche imprecisa se nos contagia el mundo.

Y tal vez éste sea el martillo del verso:

saberse ser: vivir del incendio del verbo.

 

ensenhamen

 

 

Us parlo amb les paraules de la llum i del’aigua,

les paraules del ferro, encastades al roc:

amb els mots minerals i l’ombratge dels astres,

amb el naip de la nit llençada en escampall.

I és aquesta collita la nostra vida: els dracs

de núvols quan onegen a l’arbreda del vent,

com la divisa hissada d’una heràldica fosca,

com el torneig dels boscos de llum articulada.

Vesprejat de paraules i ensangonat de vespes,

amb el mot de la nit el dia té pronúncia.

I no diem el dia quan diem aquests mots:

ni els dies avials dels estanys submergits,

ni aquell dia com urpes de metall i de suro

que ens ullprèn i ens corprèn en un feix de fiblons.

No ens pertany aquest ferro ni aquestas atzavares;

no ens pertany la corranda de les hores de foc;

no ens pertanyen les ones de la nit marinada:

som els hostes de l’aire i el llamp desquadernat,

som ostatges del mot i rehenes del dia,

del ressò del coval on reverbera el mot,

nuat en si mateix, metàl·lic, com l’agulla

que descabdella el temps de vidre imperceptible.

En un foc d’avingudes viurem de la claror,

com viurem de la fosca en un foc de rials:

les paraules no diuen tanta espessor de fletxes,

el col·loqui de fones de la pedra i el vent.

La llopada dels segles ha esquarterat el sol:

en un dia en eclipsi som veus medievals.

Una paraula viu de ferralla i d’escorça,

però també del xàfec violent del matí,

quan sembla que les roses de tanta adolescència

ens esclaten als ulls en un cel ogival.

La paraula, vestida de fulles de tardor

o de metal de fulles de primavera, esclata

com el ram de raïms a les mans de la nit.

I vam ser aquesta cosa perduda a les drassanes:

el navili dels anys a la roda dels mots.

Semblava que veníem d’aquelles carrerades,

quan el matí ens coïa com un vent d’encenalls.

La pavana dels vespres espolsava el trapezi

del firmament teixit d’or helicoïdal:

el teler de la nit teixidora de xarxes

on tanta jovenesa s’esgarria als miralls.

Perquè es polièdric el capçal de les hores:

als ulls adolescents hi miralleja el temps.

I també polièdrica és la claror dels dies:

del cel del segle quinze vénen els mots d’un vers,

en navegació intemporal, suspesos

al velam de les ones, a l’ormeig del passat.

Tanta monotonia de paraules oscades

per un ventall de ferro que estripava la nit

i d’això n’haurem dit fer versos: una vetlla

a la torre de guaita dels senders esborrats

on les paraules troben, redreçan-se, la guerra

del sentit i del so, en la llum ancestral.

Atalaiers, al ras de les clarors sulfúriques,

quan la tarda de coure s’enlluerna pel tro,

hem rebut la comanda de les eines del vespre,

hem rebut la incertesa dels matins cisellats,

hem rebut les absoltes d’un desmai d’aparences,

el farratge enfosquit de les al.legories

esculpint-se a la cara de claror de l’estiu,

amb l’òxid de les aigües de la llum transversal,

la piranya dels boscos en la nit congelada,

quan els signes es trenen a l’or d’una fornal.

És tal vegada aquesta la paraula dels dies:

en la nit imprecisa se’ns encomana el món.

És tal vegada aquest el martell dels poemes

saber que som és viure de l’incendi dels mots.